diumenge, 7 de setembre del 2008

El gran Manolo canta

Tal i com diu Rafa Pons a la seva cançó Nieve en la ventana:
"... enciendo el walkman y el gran Manolo canta
Coño qué buena que es esta canción
a ver si un día inspirado escribo alguna
Para cantarle un poquillo al calor
y no robarle ya más besos a la luna..."

El Manolo del que parla Pons no podria ser un altre que Manolo García. Quan ara escolto parlar de mestissatge, de fussió, penso que ara s'acostuma a posar etiquetes com si es descobrís la sopa d'all però moltes de les coses que suposadament s'inventen actualment ja fa temps que existeixen encara que no se'ls hi atorgués cap nom o títol...
Los Burros i El último de la fila, grups on va iniciar la seva trajectòria Manolo García, ja van utilitzar la barreja de músiques i melodies, de fet, quan escoltaves les seves cançons semblava que senties sons àrabs. Les seves lletres anaven més enllà dels tòpics i et feien pensar en la quotidianeitat, en allò que vivies o algú aprop teu vivia. 
Malauradament, Quimi Portet i Manolo García van decidir separar les seves carreres i han continuat en solitari... Però tots dos han demostrat que són excel.lents músics i tenen molt per oferir per separat de la mateixa manera que ho van fer junts.
Jo he seguit la trajectòria de Manolo García, i tinc els seus 4 discs en solitari... ha sabut mantenir els elements que van distingir El último de la Fila d'altres grups i ha explotat la vessant més reivindicativa, sobretot pel que fa a la defensa del medi ambient i l'ecologia. 

Divendres passat va oferir un concert a Barcelona, encara que considero que el lloc era inadequat pel volum de persones que van comprar la seva entrada i per la mala acústica d'un recinte obert al costat del mar com és el Fòrum, Garcia va demostrar que és i seguirà sent un dels cantants amb més potència dalt d'un escenari. Va oferir un concert de gairebé 3 hores sense pauses, enllaçant cançó a cançó sense respir, fent un recorregut pels seus 4 discos en solitari, i fent algun copet d'ull als seus fans de tota la vida interpretant la immortal Insurrección o El loco de la calle.

Per moments com aquests val la pena viure...